• Alba Rovira

De fora vingueren i de casa ens tragueren: les plantes invasores

De les més de 300 espècies observades des de la creació del Grup de Recerca Botànica de Muntanya i Natura, més de 30 són espècies al·lòctones, i entre elles, la primera posició la té una espècie invasora: el Seneci del Cap.


Seneci del Cap, la planta invasora més vista aquest 2021
Seneci del Cap

Continguts

Què són les plantes invasores?

Principals conceptes

Llistat de plantes al·lòctones observades pel Grup de Recerca Botànica

Què podem fer per evitar o minimitzar l'impacte de les espècies invasores?



Les espècies invasores són la segona causa de la pèrdua de biodiversitat al món després de la destrucció dels hàbitats. Malauradament, Catalunya és una de les zones d’Europa amb més concentració d’espècies invasores. Els factors que contribueixen a l’arribada i establiment d’aquestes espècies són: el clima suau, l’elevat moviment de persones i mercaderies, la densitat de població i el notable grau d’humanització del paisatge.


Paisatge humanitzat  a la Costa Brava
Paisatge humanitzat a la Costa Brava

Camps de cultiu
Paisatge agrícola

A Catalunya, segons dades del projecte ExoCat, hi ha catalogades al voltant de 1150 espècies de plantes al·lòctones, de les quals un 14% són considerades com a plantes invasores. Sortosament, només una petita part de les espècies exòtiques arriben a ser invasores.


Plantes invasores a la Costa Brava
Plantes invasores a la Costa Brava

Les zones de Catalunya amb més nombre de plantes invasores es troben al voltant de les grans àrees urbanes i la costa, coincidint amb les zones més poblades i amb més pertorbacions del paisatge.


Vies de comunicació i pobles
Vies de comunicació i pobles

Al nostre territori, els hàbitats i ambients on podem trobar més espècies invasores són el bosc de ribera, vora de camins i vies de comunicació, i als terrenys degradats vora la costa i prop dels nuclis de població.


Per altra banda, la família amb més nombre de plantes invasores a Catalunya és la de les Compostes, seguida de les Gramínies, i pel que fa a la procedència, abunden les plantes d’origen tropical, d’Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, i de l’Àsia central i el Mediterrani oriental.


Però, què entenem com a plantes invasores?


Espècies invasores a la Costa Brava
Espècies invasores a la Costa Brava

Primer de tot, cal diferenciar alguns conceptes:

  • Autòctona o nativa: espècie pròpia de la regió.

  • Al·lòctona: en contraposició a autòctona, espècie que no és pròpia de la regió. Sinònim d’introduïda.

  • Introduïda: espècie al·lòctona, no pròpia de la regió en què es troba, que ha estat portada voluntària o accidentalment per l’home. Sinònim d’al·lòctona.

  • Adventícia: espècie al·lòctona que pot florir i reproduir-se ocasionalment fora de cultiu, però que no forma poblacions sostenibles i finalment mort. Sinònim de subespontània.

  • Subespontània: planta al·lòctona que es propaga en una àrea geogràfica determinada a partir de conreus o jardins sense arribar a naturalitzar-s'hi. Sinònim d’adventícia.

  • Escapada: espècie cultivada que per si sola no pot establir-se a la regió, però sí que pot aparèixer ocasionalment.

  • Naturalitzada o establerta: espècie al·lòctona que ha estat introduïda voluntària o involuntàriament per l’home en una zona, que creix i es reprodueix sense l’ajuda d’aquest i forma poblacions autosostenibles com a mínim durant 10 anys i sense la intervenció humana.

  • Invasora: espècie al·lòctona, introduïda voluntàriament o accidentalment en una regió que no li és pròpia, que produeixen descendència reproductiva, sovint en grans quantitats, i que té un gran potencial per expandir-se. Aquesta espècie resulta perjudicial en el nou ecosistema, ja sigui perquè desplaça altres espècies, modifica la composició i/o l’estructura o els processos naturals d’aquell ecosistema, o amenaça la diversitat biològica i les poblacions autòctones.

  • Exòtica: espècie al·lòctona, sovint associada a climes tropicals, però no sempre.

  • Oportunista: espècie que aprofita un espai buit per establir-s’hi.

  • Arqueòfit: planta introduïda en una zona que no coincideix amb la seva àrea de distribució natural des del Neolític fins al segle XV (descobriment d’Amèrica).

  • Neòfit: planta introduïda en una zona que no li era pròpia posteriorment al segle XV.

  • Cosmopolita: planta d’àmplia distribució que es pot trobar a quasi tot el planeta.


 


Un cop aclarits aquests conceptes, a continuació teniu les últimes estadístiques d’observacions de plantes al·lòctones del Grup de Recerca Botànica de Muntanya i Natura:


Amb només 3 mesos d’existència, hem detectat la presència de més de 30 plantes al·lòctones, de les quals algunes són considerades a Catalunya plantes invasores.

Llistat de plantes al·lòctones observades:




Algunes de les plates al·lòctones observades pel Grup de Recerca Botànica:


Seneci del Cap (Senecio inaequidens)


Seneci del Cap (Senecio inaequidens)
Seneci del Cap (Senecio inaequidens)

Té el “privilegi” de situar-se en el primer lloc de les observacions del Grup de Recerca Botànica de Muntanya i Natura, i la planta al·lòctona i invasora més vista aquests últims mesos de l’any 2021.






Família: asteràcies o compostes


Procedència: Sud-àfrica (regió del Cap)


Via d’entrada: Va arribar a Alemanya involuntàriament a través del comerç de llana d’ovelles a finals del segle XIX, i es va estendre ràpidament per gran part d’Europa. A Catalunya es va detectar per primera vegada a l’Alt Empordà, l’any 1985.


Estatus: invasora.


Distribució: localment abundant a les comarques del nord-est de Catalunya. Actualment, s’ha escampat per Europa, Amèrica, Àfrica i Austràlia.


Dispersió: Dispersió de les llavors pel vent, adherides a animals, vehicles, o presents en la terra contaminada que després és utilitzada en arranjament de camins i carreteres. En condicions favorables té una alta capacitat d’invasió, ja que produeix gran quantitat de llavors.


Hàbitat: Creix en el marge de carreteres, camins i terrenys remoguts i oberts, però també envaeix matollars poc densos i pastures, degradant notablement la qualitat d’aquestes .


Principals amenaces: La seva principal amenaça es deu al fet que és una planta tòxica pels invertebrats, el bestiar i els humans a causa del seu alt contingut amb alcaloides. També contribueix notablement a la degradació de les pastures i impedeix la germinació d’altres plantes autòctones.


Espina-Xoca (Xanthium spinosum)


Espina-Xoca (Xanthium spinosum)
Espina-Xoca (Xanthium spinosum)

Família: asteràcies o compostes


Procedència: Amèrica del Sud


Via d’entrada: involuntària. Va ser trobada a Europa, concretament a Portugal, l’any 1689. A finals del segle XVIII ja estava present a diverses zones d’Espanya.


Distribució: estesa a gran part del món. Molt freqüent i abundant a tota la península Ibèrica.


Dispersió: Es creu que els animals, en la seva transhumància, van ser els principals causants de la seva dispersió, ja que les seves espines en forma de ganxo fa que s’enganxin a la roba o en el pelatge dels animals i siguin fàcilment dispersades. Les llavors conserven la seva capacitat de germinar durant molts anys, fet que fa que una vegada s’hagi establert en un lloc sigui molt difícil d’erradicar.


Hàbitat: La podem trobar a la vora de les poblacions, en terrenys trepitjats pel bestiar, sovint sobrepasturats, i també com a mala herba en els conreus, tan de secà com de regadiu, fins als 1300 metres d’altitud.


Principals amenaces: Perjudica greument al bestiar, en ser una planta verinosa i enredar-se a la llana de les ovelles.


Budlèia, arbre de les papallones (Buddleja davidii)

Budlèia o arbre de les papallones (Buddleja davidii)
Budlèia o arbre de les papallones (Buddleja davidii)

Família: buddleiàcies.


Procedència: Tibet i la Xina central.


Via d’entrada: introduïda voluntàriament pel seu ús en jardineria. Va ser portada a Europa l’any 1893, a França, per un missioner jesuïta aficionat a la botànica, que va portar les granes de la planta que havia recollit al Tibet.


Distribució: la primera cita d’aquesta planta a Espanya va ser a la Garrotxa, a Santa Pau, l’any 1961. Actualment, es troba present a gran part de la Catalunya humida, principalment al NE de Catalunya.


Dispersió: és una espècie de creixement ràpid que es reprodueix per esqueixos i llavors. Pot rebrotar d’arrel un cop tallada i tolera la contaminació i les temperatures baixes.


Hàbitat: creix en marges de rius, carreteres, marges i jardins.


Principals amenaces: competeix i desplaça les espècies autòctones, principalment la vegetació de ribera, i interfereix en la pol·linització d’altres plantes, ja que atrau notablement els pol·linitzadors, principalment les papallones.


Clavellina (Cylindropuntia imbricata)

Clavellina (Cylindropuntia imbricata)
Clavellina (Cylindropuntia imbricata)

Família: cactàcies


Procedència: sud dels Estats Units i Mèxic (es creu que va entrar a Espanya el s. XVI portada pels conquistadors d’Amèrica). Hi ha constància de la seva presència a Catalunya des del 1950.


Via d’entrada: intencionada. Ús en jardineria


Distribució: es troba al litoral est de la península Ibèrica. A Catalunya s’ha estès per diverses comarques, entre elles al Moianès, on l’hem observat aquest passat any 2021, malgrat no aparèixer encara en els mapes de distribució.


Dispersió: Aquesta espècie es propaga a partir de fragments que arrelen amb facilitat i desenvolupen noves plantes. La dispersió d’aquesta espècie invasora la fan tant els humans com els animals, ja sigui perquè les espines queden adherides a la roba, a la pell o als pneumàtics dels vehicles, o en males praxis d’eliminació de restes de jardineria.


Hàbitat: zones desforestades o obertes


Principals amenaces: Espècie de cactus de port arbustiu i molt espinós. La seva perillositat rau en les seves punxes que poden causar ferides tant a persones com a animals, i a més, desplaça la vegetació nativa per competència amb altres espècies per l’espai i els nutrients.


Estramoni, castanya talpera, herba de l’asma (Datura stramonium)

Estramoni o castanya talpera (Datura stramonium)
Estramoni o castanya talpera (Datura stramonium)

Família: solanàcies


Procedència: Amèrica Central. Va ser introduïda a Espanya i Europa pels conquistadors i exploradors postcolombins entre 1540 i 1577.


Via d’entrada: segurament va ser portada de manera intencionada pel seu ús farmacològic.


Distribució: àmpliament distribuïda a Catalunya i tot el món.


Dispersió: la facilitat de germinació de les seves llavors i la gran viabilitat un cop a terra, fa que tingui una alta capacitat d’invasió.


Hàbitat: erms, terres remogudes, terrenys abandonats, cultius, terrenys sobrepasturats (lligada a terrenys antròpics)


Principals amenaces: és una planta tòxica pel bestiar i les persones. La seva presència degrada notablement els cultius i les pastures, a més de suposar una important amenaça per la salut de les persones, ja que la seva ingesta pot ser letal. També altera notablement l’hàbitat en què s’estableix, perquè impedeix el creixement de les plantes autòctones.


Verònica pèrsica o Borrissol (Veronica persica)

Verònica pèrsica (Veronica persica)
Verònica pèrsica (Veronica persica)

Família: escrofulariàcies.


Procedència: sud-oest d’Àsia, del Caucas al nord d’Iran


Via d’entrada: És considerada un arqueòfit, una planta introduïda abans de l’any 1500, sembla accidentalment, possiblement a partir de llavors barrejades amb el gra.


Distribució: estesa quasi arreu del món.


Dispersió: Creix en sòls rics en nitrogen i les feines agrícoles afavoreixen la dispersió de les seves llavors.


Hàbitat: ambients ruderals i arvenses, en conreus i vores de camins.


Principals amenaces: És considerada una mala herba dels conreus d’hort i regadiu, ja que competeix amb les altres espècies per l’aigua, la llum i els nutrients. És invasora a Catalunya.


Figuera de moro (Opuntia ficus – indica)

Figuera de moro (Opuntia ficus – indica)
Figuera de moro (Opuntia ficus – indica)

Família: cactàcies


Procedència: Zones tropicals d'Amèrica (des de Mèxic fins a Colòmbia). Fou introduïda pels conquistadors espanyols al segle XVI, fou una de les primeres espècies americanes introduïdes.


Via d’entrada: agrícola. Era cultivada per servir d’aliment a les “cotxinilles”, de les quals s’obtenia tint.


Distribució: Durant el segle XVIII ja era comuna a bona part del territori espanyol i a Catalunya.


Dispersió: té una gran capacitat de dispersió, ja que es reprodueix per les granes, però també les seves pales arrelen fàcilment. A més, els seus fruits són menjats per diversos animals que dispersen les llavors. Resisteix molt bé la sequera i els forts vents marítims.


Hàbitat: vessants assolellats, vores de carretera, conreus abandonats, matollars mediterranis degradats.


Principals amenaces: competeix amb la vegetació autòctona i degrada el paisatge. A més, les seves punxes poden resultar perjudicials per als animals i les persones.


Lledoner (Celtis australis)

Lledoner (Celtis australis)
Lledoner (Celtis australis)

Família: ulmàcies.


Estatus: espècie naturalitzada i subespontània al bosc de ribera (l’estatus d’aquesta espècie a Catalunya no és gaire clar). Arqueòfit.


Procedència: Regió Mediterrània (sud d'Europa, sud-oest d'Àsia (Turquia) i nord d'Àfrica (Marroc, Algèria i Tunísia), tot i que estudis recents suggereixen que es podria tractar d’una espècie autòctona de la península Ibèrica.


Via d’entrada: jardineria


Distribució: actualment és present a la major part de la zona de clima mediterrani.


Dispersió: per cultiu i plantacions en jardineria. Els seus fruits són consumits pels ocells que poden dispersar-ne les llavors.


Hàbitat: Espècie cultivada i naturalitzada o subespontània al bosc de ribera i en ambients ruderals, en zones amb baixa pluviometria i alta radiació solar.


Principals amenaces: no es coneixen.


Figuera (Ficus carica)

Figuera (Ficus carica)
Figuera (Ficus carica)

Família: moràcies.


Estatus: al·lòctona i naturalitzada. Arqueòfit.


Procedència: Mediterrani oriental, Àsia menor i Iran.


Via d’entrada: agricultura. Es cultiva des de l’antiguitat pel seu fruit comestible.


Distribució: àmpliament cultivada a l’àrea mediterrània.


Dispersió: per cultiu. Els seus fruits són consumits pels ocells i alguns mamífers, que en poden dispersar les llavors.


Hàbitat: espècie cultivada i naturalitzada. La planta silvestre viu a les roques de les contrades mediterrànies.


Principals amenaces: no es coneixen



 

Potser et sorprendrà saber que algunes de les plantes al·lòctones que hem observat són plantes utilitzades com a medicinals des d’antic, com la sàlvia (Salvia officinalis subsp. officinalis) o l’hisop (Hyssopus officinalis). D’altres són arbres o plantes usades per consum humà o dels animals, com l’alfals (Medicago sativa subsp. sativa), la fava (Vicia faba) o l’olivera (Olea europaea subsp. europaea).

A més d’aquestes espècies, també hem vist forces espècies introduïdes com a ornamentals i pel seu ús en jardineria, com la catalpa (Catalpa bignonioides), l’Ailant (Ailanthus altissima) la passiflora (Passiflora caerulea) o la falsa acàcia (Robinia pseudoacacia), i algunes considerades males herbes dels conreus, com els amarantus o l’espina-xoca.


 

Des de l’aparició de l’agricultura, l’home ha intercanviat i transportat plantes d’una regió a una altra. Al principi eren espècies destinades a l’alimentació, bàsicament cereals i fruiters, i posteriorment plantes medicinals. Més tard, amb l’aparició dels jardins i les plantes ornamentals, i posteriorment al descobriment d’Amèrica, amb l’expansió del comerç i les grans colonitzacions, el nombre d’espècies al·lòctones s’incrementà notablement.


Actualment, la jardineria s’ha convertit en la principal via d’introducció d’espècies al·lòctones amb potencial invasor , ja que la majoria de les espècies naturalitzades són plantes ornamentals que han escapat de cultiu.



Jardins i espècies al·lòctones
Jardins i espècies al·lòctones

Què podem fer nosaltres per evitar o minimitzar l’impacte de les espècies exòtiques?


Doncs primer de tot, si tenim un jardí, informar-nos de quines espècies es poden comportar com a invasores abans de plantar-les. Després, quan hem d’eliminar restes de poda o plantes, fer-ho adequadament en els contenidors destinats a aquest fet i no deixar-les abandonades al costat del jardí, a la carretera o al bosc.


Hem de ser conscients, que quan una espècie al·lòctona s’ha establert en una nova regió, és pràcticament impossible erradicar-la. Per tant, el mètode més efectiu per minimitzar l’impacte de les espècies invasores és evitar que entrin. El meu consell: comprar i plantar espècies autòctones!



Informació extreta de: Base de Dades d’Espècies Exòtiques de Catalunya EXOCAT Atlas de las Plantas alóctonas invasoras en España, Mario Sanz Elorza, Elías D. Dana Sánchez Y Eduardo Sobrino Vesperinas Flora Catalana http://www.floracatalana.cat/flora/

 

Quina és la planta invasora que et sorprèn més? o et preocupa més? Per què? Tens algun altre suggeriment per minimitzar l'impacte de les espècies invasores? Deixa el teu comentari o suggeriment. Entre tots aprenem!



Si vols afegir-te al Grup de Recerca Botànica, aquí tens més informació:


En el següent enllaç pots consultar les observacions del Grup de Recerca Botànica a la plataforma de ciència ciutadana iNaturalist: